No era lluny ni fifícilJoan Margarit
Proa. 112 p.
No era lluny ni difícil és el darrer poemari de Joan Margarit. Està escrit des de la talaia de la saviesa adquirida durant una llarga i intensa vida, i amb una perspectiva gairebé autobiogràfica, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor.
Aquests poemes indaguen en alguns dels binomis universals com són la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present –dóna la sensació que hi ha poc futur en aquest poemari-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen com a denominador comú el gran tema del llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”
Joan Margarit és un poeta que compta amb la gran virtut de dir fàcil allò que és difícil, de manera que els lectors podem entendre tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora poden llegir-se els seus poemes com si fossin petits relats.
Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:
No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.
El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.
Aquests poemes indaguen en alguns dels binomis universals com són la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present –dóna la sensació que hi ha poc futur en aquest poemari-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen com a denominador comú el gran tema del llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”
Joan Margarit és un poeta que compta amb la gran virtut de dir fàcil allò que és difícil, de manera que els lectors podem entendre tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora poden llegir-se els seus poemes com si fossin petits relats.
Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:
No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.
El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario