La pell de brauSalvador Espriu
Columna, 160 p.
La present edició de La pell de brau commemora el 50è aniversari de la primera edició d’aquest important i singular poemari de Salvador Espriu. A més, compta amb un magnífic pròleg de Josep Maria Castellet i amb set lectures crítiques a càrrec de set analistes polítics i culturals actuals que ens ajuda als lectors a entendre i a ubicar el llibre en el moment històric en que va ser escrit, a finals de la dècada dels cinquanta.
Es pot definir La pell de brau com un parèntesi dins de l'obra poètica de Salvador Espriu, poeta que no es va significar com un autor polític però que amb aquest llibre va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d’encaix entre Catalunya i Espanya. I ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d’aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. I aquesta barreja d’esperança i de desànim va fluint al llarg de molts poemes amb un estil líric directe, ple de significat cívic i moral. Aquest no és un tema nou, ja ens ve de lluny -anteriorment el van tractar Joan Maragall i Carles Riba- i de moment no se li veu la llum al final del túnel. Ve al cas aquell vers de Miquel Martí i Pol que diu “Això ja ens ve d’antic”.
El poema XLVI és un bon exemple de lo exposat i espero us animi a llegir aquest llibre sencer:
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Es pot definir La pell de brau com un parèntesi dins de l'obra poètica de Salvador Espriu, poeta que no es va significar com un autor polític però que amb aquest llibre va voler deixar palesa la seva visió sobre la relació d’encaix entre Catalunya i Espanya. I ho va fer utilitzant la imatge de Sepharad com a espai comú i lliure de convivència pacífica i, d’aquesta manera, poder crear ponts de comunicació que no sempre van ser possibles. I aquesta barreja d’esperança i de desànim va fluint al llarg de molts poemes amb un estil líric directe, ple de significat cívic i moral. Aquest no és un tema nou, ja ens ve de lluny -anteriorment el van tractar Joan Maragall i Carles Riba- i de moment no se li veu la llum al final del túnel. Ve al cas aquell vers de Miquel Martí i Pol que diu “Això ja ens ve d’antic”.
El poema XLVI és un bon exemple de lo exposat i espero us animi a llegir aquest llibre sencer:
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario